m1m1uf202gonzaleza
Veure per dins de Joan Fuster.
<<Tothom qui camina, passeja l´esquelet >> Així deia, hi suposo que en llatí -només conec la frase per una citació de segona mà -, nose quin filòsof o teòleg probablement remot, l´observació sembla ser, a simple vista, un truisme tan enorme, que les persones sensates estaríen en el seu dret de consideraria una ximpleria. En caminar, no cal dir-ho, passejem el nostre esquelet, com passegem el fet, el bigoti o les nostres conclusions polítiques: Tot el problema es redueix, en últim te**e, a tenir més o menys complet l´esquelet, a anar afectat o no, p* conse*** po* o deteriorcets el fetge o les co**iccóns polétiques.. però ** durable savi que formular e´gotisme sabia on anaba, l´esquelet es per l´home alguna cosa méc que una part del seu cos: és el matéix símbol de la mort. Potser no en totes ees èpoques, ni es totes les ciuilitzacións, els òssos humans han elescut la consideració representativa que no acosseguit entre nosaltres. Peró és cert que, en una determinada mesura, que ientrinseca corrupcioletat del nostre cos té el seu límit - dirém - en l´esquelet: alló que els cucs no arriben a consumir, alló que més deficilment es converteix en pds. En tant que destigi últim residu impaciet, rastre gairebé inorgànic del que un home <<fou>> la cascasa reuneiv justes i excelses conaicions per a significa debant dels nostres vels l´ennotjosa vimatge de la mort: De la mort en MAJÚSCULES inclús. La carcasa descarnada més clar (…)
Dit aixó, passo a proposca-le una hipótesi. Imaginis voste una pel.lícula de cine -un wester, de gansters, sobretot una d´aquelles que narren càlides hustòries d´amor -
Una peli.lícula, dit, en la cuae, la fotografia nagués estat subtituido pes eo radiografía. L´acció s´escollería, aproximadament, com un drama oi una comèdia entre esquelets. Dos esquelets abraçant-se, o disparant-se trets, seria una estampa aeeeçinant. Sería, també, uno estampa aeeçonadora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada