OCR

22 LAVANGUARDIA

Antoni Puiguerd

Dilluns passat a la nit, quan em vaig assabentar que un foc avivat per la tramuntana saltava el Ter i avançava, indòmit, cap a Foixà, un dels pobles més bonics de l'Empordà, el cor em va fer un salt i vaig pujar al santuari dels Àngels per fer-me càrrec de la dimensió del foc. Ho vaig explicar en una crònica dimecres passat. El santuari dels Àngels és el punt d'observació més ben col·locat del sud empordanès. Eren les onze de la nit. La carretera dels Àngels és per fer-me càrrec de la dimensió del foc.Ho vaig explicar en una crònica dimecres passat. El santuari dels Àngels és el punt d´observació més ben col.locat del sud empordanès. Eren les onze de la nit. La
carietera dels Angels es diaboli-
ca: aquell invicte Armstrong,
ara defenestrat, quan vivia a Gi-
rona la considerava ideal per
als seus entrenaments ciclistes.
En la foscor de la nit, sota la tos-
suda i sibilant tramuntana, pu-
jar-hi feia mitja basarda,
El meu Mdgane avangava es-
clafant pinyes i pinassa, que el
vent arrossegava amunt i avall.
La sequedat d'aquesta tardor
ha deixat el bosc a punt per a
una bona apocalipsi, anava pen-
sant jo. Per sort l'apocalipsi no
es va produir: el foc no va arri-
bar a les Gavarres. Gricies a
l'esforg titanic dels bombers i a
les estranyes giragonses que
fan els vents. Segons em van ex-
plicar uns veins de Foixi la tra-
muntana, que ve del nord, en
un moment concret va gregale-
jar, es a dir, es va convertir en
gregal, vent del nord-est, i va
empenyer el foc en una altra di-
recció, gairebd en forma de rin-
xol o bucle. Per saltar a les Ga-
varres, les flames havien de
traspassar uns pujols boscosos
que hi ha entre Foixi i la carre-
tera de Girona a Palamós. Perd, segons
expliquen els bombers, quan és a punt
de coronar un cim, per baix que sigui, el
foc se situa a sotavent i queda frenat.
Aixo es el que jo veia des dels Angels. La
serp del foc havia avangat des del cor de
l'Empordir, perd semblava que dubtós.
De tant en tant, una o dues grans flames
treien el cap damunt les muntanyes de
Foixir, perd tornaven enrere com sotme-
ses a un combat intern (un combat que
feia pensar en el que s'esdevé a l'interior
de nosaltres mateixos quan sentim, alho-
ra, l'atracció de destruir el que no ens
agrada, perd de conservar-ne la part que
ens convé).
El que podia haver estat una apocalip-
si, només va ser un gran espant. Van cre-

mar moltes hectirees de bosc i algunes
cases van quedar malmeses. Perd les fla-
mes van passar pels rostolls i erms sense
produir mal. EI dimecres al migdia hi
vaig tornar. Feia un sol pansit, amb man-
tellina de nrivols. El panorama que es
veia des dels Angels era prodigiós. De
fet, escric aquest article per recomanar-
los que hi pugin un dia. Si be el santuari
dels Angels no td cap detall artistic desta-
cable, la panorirmica que s'hi obser-va és
inefable.

Les frendtiques arrugues carlines de la
Garrotxa i les Guilleries queden a l'oest.
Al nord, es pot veure tot el Pirineu gironi,
dominat, al darrere, per la imponent mas-
sa pdtria del Caniga. El Pirineu adopta.un
perfil discret quan, de cami cap al mar, es
iransforma en les Alberes, que moren al
cap de Creus. Des dels Angels es veu per-
feitament dibuixat el golf de Roses, el
promontori del Montgri (totem local), i,
mes avall, la gran platja de l'Estartit, amb
les illes Medes decorant la ratlla del mar.
No s'acaba aqui la panorirmica, mes al
sud, es veuen retalls de la costa de
Palafrugell. I al bell mig d'aquest tancat
de mar i muntanyes, l'Empordi: talment
un patchwork on els bosquets alternen
amb els camps de cultiu i amb els petits


cap a Foixi, un dels pobles més bonics

de l'Empordà, el cor em va fer un salt i vaig pujar al santuari dels Angels per fer-me cirrec de la dimensió del foc. Ho vaig explicar en una crdnica dimecres
pasiat. il santuari dels Angels és el punt
d'observació més ben col.locat del sud

poblets que trufen el territori. La serp
cansada del Ter hi va fent giragonses, pro-
tegida pels pollancres que ara estan per-
dent les fulles.
Josep Pla deia que el paisatge més bo-
nic no es pas aquell en qud la natura s'ex-
hibeix de manera solitiria i espectacular,
sinó aquell en que s'hi nota la mi de l'ho-
me. Estava parlant de l'Empordi. Un ter-
ritori que la natura havia convertit en un
lloc mes aviat inhdspit, de vida desagrai-
da, dominada pels aiguamolls i les dunes

de sorra, però que el lent treball
humà va aconseguir convertir
en un dels llocs més amens del
país, en la Toscana catalana (sal-
vant les diferdncies: només cal
comparar els comtes d'Empú-
ries amb els Mèdici de Florèn-
cia per fer-se'n càrrec). Els insa-
lubres aiguamolls, causants de
tantes epiddmies, van ser desse-
cats i convertits en fertilissims
camps de conreu. Pasqual Mara-
gall, que td una caseta a Rupii,
volia restaurar-ne un: l'estany
d'Ullastret. Peró la gent del pais
no Ii va fer cas. Ara seria un
punt turistic extraordiniria-
ment atractiu: a tocar de Perata-
llada (la Carcassona local) i just
a sota d'una ciutat ibdrica Prodi-
giosament emmurallada.
Va ser la lenta me dele hu-
mans, el que va modular la belle-
sa d'aquest paisatge, que aratot-
homvalora, perd que també des-
cuida: els boscos d'aquesta co-
marca, com els de tot el Pais,
son bombes potencials en espe-
ra de l'apocalipsi. ¿Encara no ha
arribat el moment de convertir
l'amor al paisatge en esforç so-
bre el paisatge?
Les dunes que malmenaven els camps
van ser fixades amb pins. Tots els boscos
de Begur havien estat dunes, per exem-
ple; i els de Foixà també. Dimecres, men-
tre em passejava pels boscos fumejants
del veïnat dels Masos de Foixà, buscava
les ruïnes de Sidillà, un poble a tocar del
Ter que va quedar enterrat per les dunes
en plena edit mitjana. No vaig saber tro-
bar el camí entre les cendres. Es un lloc
impressionant. Enmig del bosc, emergeix
de la sorra l'espinada de l'esglesia i d'algu-
nes cases. Fa pensar en com n'es de fàcil
perdre el que tenim. Una duna un incen-
di, una època de depressió, el comodisme
o la descurança poden ensorrar allò que
ha costat molts segles construir.